Year: 2010
Type: article
Abstract: Entre 1874 i 1901 la ciutat de Barcelona es va transformar en una metròpolis -industrial, comercial i també cultural-un cop superada la condició de simple capital de província.Alhora, es va anar convertint en un punt de referència per a d'altres ciutats, no només catalanes sinó també espanyoles i fins i tot sud-americanes.A més, no va deixar de banda els contactes artístics i culturals amb les grans capitals europees (París, Londres i també Brussel•les), ans el contrari, els va incrementar respecte a períodes precedents.Aquí pretenc reflexionar sobre l'evolució de la vida artística de la ciutat, mitjançant l'examen de tres aspectes: el procés creatiu dels artistes, les condicions que van afavorir l'aparició d'un mercat d'obres d'art i una crítica d'art en sentit modern, i la posició dels mateixos artistes respecte als gustos de la crítica i el públic.Abans, però, voldria fer unes consideracions de tipus general sobre dues asseveracions que són el punt de partida de tot el que tractaré a continuació.En primer lloc, després de posar en relació la producció dels artistes catalans i la dels creadors formats en els ambients barcelonins amb la dels seus contemporanis europeus, puc afirmar que els creadors lligats a Barcelona en els anys del modernisme van tenir un paper central en la formulació de les avantguardes plàstiques de la cultura occidental.Podem citar, només a tall d'exemple, la inqüestionable personalitat de Pablo Picasso, una de les figures crucials de l'art contemporani.La rellevància d'aquest artista dins l'art del segle XX va fer que Pierre Cabanne titulés un dels més populars manuals sobre l'art d'aquell temps Le siècle de Picasso. 1 Per a aquest autor la marca "Picasso" representava avantguarda, modernitat i, més enllà encara, sintetitzava les consecucions plàstiques de tot un període històric.Tanmateix, l'obra de Picasso no es pot entendre sense la producció coetània de Joaquim Mir i d'Isidre Nonell, i també les de Ricard Canals, Ramon Pichot o Joaquim Sunyer, a les que hauríem de sumar l'aporta-163 * Aquest treball s'inscriu dins de la línia de recerca del GRACMON (Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporanis) del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona.El grup està finançat per la Generalitat de Catalunya (2009 SGR 1320) i pel Ministerio de Ciencia y Tecnología (HAR 2008 04327/Arte) dins del projecte Los espacios de ocio en la Barcelona de 1900.Un proyecto de e-research sobre los orígenes de la industria cultural dirigit per la Dra.Teresa-M.Sala i García.He de donar les gràcies a tots els que m'han ajudat en la redacció d'aquest text, als meus companys del grup de recerca, a Teresa-M.Sala i Enric Ciurans, que han llegit el text i m'han ajudat amb molt bones aportacions, a Pilar Vélez, amb qui he compartit idees i reflexions, i, de manera molt especial, a Ramon Grau per la seva confiança al fer-me aquest encàrrec i pels seus constants suggeriments durant el procés de redacció i revisió d'aquest text.** Departament d'Història de l'Art.Universitat de Barcelona.1. Pierre CABANNE, Le siècle de Picasso, París, Denoel, 1975.És una gran obra en quatre volums que recull l'evolució de la història de l'art modern entre 1881 i 1973.tot indicant que la potència dels creadors hispànics només va poder desenvolupar-se fora del territori, a París.I afegeix que, dins de l'Estat, només Catalunya i el País Basc presentaven les condicions socials i econòmiques suficients per generar una producció artística original.6 Així mateix, hauríem de deixar clar que, en l'àmbit en el que ens movem, no cal ser excessivament rígids en els límits cronològics.Podem prendre unes dates concretes com a punt de referència, però el procés de gestació, tant de les idees estètiques com de la creació artística i de l'evolució dels gustos de la societat, generen cicles més amplis.La nostra cronologia específica la podríem iniciar l'any 1874, amb la mort prematura de Marià Fortuny, que va capgirar completament la relació que la societat tenia amb els seus artistes.Però per fer comprensible l'evolució de l'estètica realista he de plantejar qüestions que s'havien formulat deu anys abans, amb la crisi del romanticisme a l'Escola de Llotja.El final de la nostra particular cronologia el podríem traslladar al 1903, quan tancà les portes Els 4 Gats, la plataforma que acollia els artistes i intel•lectuals d'avantguarda.Finalment, sempre que ens referim a les arts plàstiques de la segona meitat del segle dinovè constatem que les arts bidimensionals -la pintura (aquarel•la o pastel), el dibuix i el gravat-tenien un dinamisme que no trobem en les arts tridimensionals, o sigui, l'escultura.En aquest llenguatge plàstic s'aprecia ara un espectacular creixement dels encàrrecs, que es derivava, sobretot, de la demanda en noves tipologies, com eren l'estatuària funerària, els petits formats o l'escultura aplicada a l'arquitectura.7 Aquest fet ajudà a que els escultors accedissin a una professionalització real -una condició que els pintors havien aconseguit cap a 1850, en els primers anys de professió de Martí Alsina-, però aquesta nova situació es contraposava amb les lògiques dificultats de la tècnica i amb l'autoritat dels models acadèmics, que costaven molt de superar.A poc a poc es va anar imposant el realisme o l'anecdotisme, amb la incorporació de nous procediments tècnics, fins que l'escultura s'integrà amb força als nous corrents d'avantguarda, amb els artistes de la darrera generació modernista que ja he anomenat: Manolo Hugué, Pablo Gargallo i els primers Josep Clarà i Enric Casanovas.Un text titulat El arte, el público y la crítica, de Joaquim Fontanals del Castillo, membre destacat de l'Ateneu i un dels primers crítics i historiadors de l'art catalans, descrivia de manera excel•lent la situació de les arts a Barcelona en els darrers anys del segle XIX. 8 Fontanals era conscient del fet que s'havia despertat una nova sensibilitat entre la societat barcelonina, assenyalant l'existència d'un públic més sensible, en consonància amb l'aparició d'una crítica especialitzada i professional en els diferents àmbits de la cultura.Era conscient, doncs, que s'havia definit una cultura artística en la qual la producció dels artistes sintonitzava Pensament estètic, gust i consum de les arts 165 6. Jaime BRIHUEGA, «A propósito de la escultura moderna en España.Entre el cambio de siglo y la eclosión de las vanguardias sobre las tres dimensiones del espacio (1900-1925)», dins AAVV, Mateo Inurria y la escultura de su tiempo, Córdoba, Ayuntamiento de Córdoba, Fundación CajaSur, Fundación Rafael Boti, Junta de Andalucía, Universidad de Córdoba, pàg.22-55.
Author: Mireia Freixa
Language: Catalan
Subfield: Visual Arts and Performing Arts
Field: Arts and Humanities
Domain: Social Sciences
Open Access status: green
OpenAlex ID: W1567764553