Rossich, Albert (coord.). Edició a cura d'Albert Rossich, Antoni Serrà Campins i Pep Valsalobre. Amb la col·laboració de David Prats Vidal (2001): El teatre català dels orígens al segle XVIII. Actes del II Col·loqui Problemss i Mètodes de Literatu
Year: 2004
Type: article
Abstract: L'any 1998, i en el marc del II Col .loqui internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga dedicat al Teatre català antic, la secció Francesc Eximenis de l'Institut de Llengua i Cultura de la Universitat de Girona va voler reunir tot d'especialistes dedicats a l'estudi d'aquesta matèria; el resultat d'aquella trobada és el llibre que ara tenim a les mans.Els organitzadors del Col .loqui van partir d'un desig d'objectivitat i d'innovació interpretativa que els va dur a prescindir de la tradicional divisió entre el teatre de tradició medieval i el de la decadència i van distribuir cinc de les sis ponències segons l'època de producció: una sobre teatre de l'edat mitjana, dues per al segle XVI -religiós i profà-, una per al barroc i una altra per al teatre neoclàssic i d'inspiració il .lustrada, i la sisena la reservaren per als gèneres teatrals de composició oral.Aquestes ponències formen el primer bloc dels dos que configuren aquest recull; l'altre és format per vint-i-dues comunicacions que completen i alhora complementen l'anterior.Els temes que s'hi tracten són diversos; a tall d'exemple: estudi de textos i d'activitats teatrals i parateatrals a partir de fonts literàries i arxivístiques, d'elements escènics, de gèneres, edició d'algunes de les peces estudiades i de documentació, etc.La primera de les ponències, sobre teatre medieval als Països Catalans, a cura de Josep Romeu i Figueras (p.3-15), comença recordant que «el caràcter de la dramatúrgia de l'edat mitjana difereix radicalment del de l'antic teatre clàssic, amb el qual no té cap relació fins que no es produeix, en certa manera, l'adveniment del teatre humanístic de la segona meitat del segle XV, i és diferent del dels teatres nacionals sorgits en el renaixement del segle XVI i d'esponerós desenvolupament durant el XVII».Els orígens de la dramatúrgia religiosa medieval cal anar a cercar-los en el drama litúrgic o eclesiàstic, i l'activitat escènica d'aquesta fase primitiva és present a Catalunya a través de tres centres actius (Vic, Girona i Mallorca) i amb testimonis que ens han pervingut pertanyents, per exemple, al cicle de la Resurrecció i de Nadal.Recorda els cicles del teatre religiós (veterotestamentari, de Nadal, l'adoració dels pastors, la Passió, l'Assumpció de la Verge, la vida pública de Jesús, hagiogràfic...), els il .lustra amb exemples de textos o notícies concretes per als més importants del territori català i els relaciona amb la processó de Corpus, documentada ja el 1320 a Catalunya; també s'ocupa d'altres aspectes de la dramatúrgia medieval (la posada en escena, l'escenografia, els actors, el vestuari, l'atrezzo i el cant) imprescindibles per donar espectacularitat a la representació i crear el clima d'adhesió al dogma requerit.Respecte al teatre profà, l'estudiós senyala l'abundància de notícies documentals de què disposem, de les quals dóna exemples, i la contrasta amb l'escassetat de textos que se'ns han conservat.Pel que fa a les comunicacions sobre el mateix període, Gabriel Ensenyat i Pep Vila («Els dos fragments de la Passió mallorquina del segle XIV», p. 121-139) editen els dos fragments mallorquins del misteri -que relacionen, d'acord amb la bibliografia existent, amb el fragment d'Illa-, en descriuen el manuscrit i fan un estudi sobre la llengua, l'estil i la mètrica, i els acaren amb els de la Passió Didot.La descoberta recent a la Garrotxa d'un manuscrit siscentista de la Passió medieval els du a reobrir la polèmica sobre la procedència de la versió primitiva (catalana o llenguadociana); la llengua de la Passió garrotxina, plenament catalana, pot fer pensar que deriva d'un hipotètic text català, avui perdut, que hauria estat model de la Passió Didot, però també fóra possible pensar que la versió catalana provingui d'una catalanització del text llenguadocià.A «Les arrels del Cant de la Sibil .la a la península Ibèrica» Maricarmen Gómez Muntané (p.151-160) repassa les versions musicades en llatí (s.X-C.1550) i en vulgar (s.XIII-1585) del text, que relaciona entre elles i situa en el context peninsular, i acompanya el seu estudi amb unes taules molt útils dels testimonis conservats.Les aportacions de Gabriel Llompart, Antoni I. Alomar i Canyelles i Felip Munar i Munar s'adscriuen al mateix àmbit geogràfic.El primer («Fonts menors i mínimes del teatre medieval mallorquí», p. 141-150) dóna a conèixer i edita un procés breu sobre la festa del Maig a Pollença el 1336 i els comptes d'una representació al voltant d'un sermó de Divendres Sant del mestre Joan Llobet a la Seu de Mallorca el 1460.Igualment, postula la necessitat que historiadors del teatre i de l'art treballin d'acord.D'altra banda, Alomar s'ocupa del teatre en la festa de l'Àngel Custodi a Mallorca durant els segles XV i XVI (p.161-174): estableix la seva relació amb les festes de la Caritat (ambdues amb una certa relació amb el cicle agrari) l'origen immediat de les representacions dels quals es troba en els entremesos del Corpus, i en repassa la història de la primera processó el 1407 fins al 1627; exhuma dos documents, un de 1442 sobre la prohibició de les representacions del dia de la Caritat, i un altre sobre una proposta de prohibició desconeguda (1482) anterior a la suspensió definitiva de les repesentacions teatrals de 1565 de la festa de l'Àngel.Finalment, el paper de Munar, «Algunes notes històriques sobre el Davallament i les representacions de Setmana Santa a Mallorca» (p.219-233), recull notícies des de 1355 fins als nostres dies sobre Pollença, Sóller, Llucmajor, Artà, Palma, Felanitx, Porreres i l'Alguer.Ramon Miró i Baldrich, per una altra banda, estudia «La temàtica pasqual a les terres de Lleida fins al segle XVIII» (p.175-196) a partir d'un treball arxivístic exhaustiu però que ell mateix indica que no és complet, i de fonts de segona mà; clou l'article un apèndix documental.L'aportació de Francesc Massip, «L'infern en escena: presència diabòlica en el teatre medieval europeu» (p.197-218) s'ocupa, tal i com indica el títol, de l'infern escènic medieval: el decorat, l'element més destacat del qual és la gran boca de drac amb ganyes dentades que s'obre i es tanca -testimoniada segons sembla ja a principis del segle XIII-i que pot contenir un segon espai a l'interior del qual diables i condemnats es moguin; els mecanismes encaminats a proporcionar els efectes especials: els sorolls, les olors i els efectes visuals; el guarniment extern del dimoni, molt variat i de vegades manllevat del salvatge: els pèls -en algun cas substituïts per la disfressa vegetal i arborescent-i les banyes, esquelles i cascavells, forques i garrots, ornaments animalístics i bestials...; de tot plegat aporta Massip exemples documentats a tota Europa que a voltes confronta amb testimonis sobre el teatre japonès.Clou la part dedicada a l'edat mitjana l'article «Cent trenta anys d'estudis al voltant de la Festa o Misteri d'Elx» de Joan Castaño Garcia (p.235-244); l'autor busca «assenyalar les principals línies d'actuació que s'han seguit al respecte, així com les mancances, les necessitats i inflexions en l'anàlisi de la Festa en un intent de fer balanç i apuntar l'estat de la qüestió».El Renaixement és l'únic període que compta amb dues ponències, una per al teatre religiós, a cura de Joan Mas i Vives (p.17-33), i una altra per al teatre profà, de Josep Lluís Sirera (p.35-56).En la seva panoràmica, Mas comença remarcant «l'escassa incidència de les maneres pròpiament renaixentistes en el teatre català del cinc-cents», ben lluny del que passa en altres cultures com la castellana, anglesa o francesa; les raons de l'ancorament en la tradició caldria cercar-les en el corrent de rebuig provocat per la recepció de la influència italiana i no pas en una hipotètica ensorrada cultural al segle XVI.Això, i també una presència escassa del català en el mecenatge o l'activitat ludicofestiva de les corts reials i nobiliàries i la professionalització de les companyies ajudarien, en part, a entendre les característiques i alhora les mancances del teatre català del XVI.Mas també constata que encara no s'han esgotat les fonts de recerca per als estudiosos, i això el du a preguntar-se
Source: Estudis romànics
Author: Eulàlia Miralles Jori
Language: Catalan
Subfield: Visual Arts and Performing Arts
Field: Arts and Humanities
Domain: Social Sciences
Open Access status: diamond
OpenAlex ID: W1599891731