Història social de la filosofia catalana: les traduccions.
Year: 2004
Type: article
Abstract: MODERNISTES I NOUCENTISTESFINS a l'època del Modernisme no es detecta en la literatura ni en l'edició catalanes una preocupació sostinguda per assimilar, mitjançant la traducció, creacions de les altres literatures europees.La Renaixença va ser estèril en aquest sentit.I és fins a cert punt natural que així fos, si tenim en compte la migradesa dels recursos i el caràcter germinal del moviment.En un primer moment, la recuperació de la llengua pròpia per a les "nobles" tasques de la literatura havia d'interpretar-se com a invitació als autors autòctons a fer servir la llengua materna en les seues expansions literàries i com a recuperació dels clàssics catalans medievals.Era una qüestió de prioritats i ja va ser un èxit notable que es pogués avançar una mica en les dues direccions assenyalades.El Modernisme, assegut sobre les apreciables conquestes de la Renaixença, ja pot aspirar a més: aspira a la normalitat editorial, almenys en l'àmbit del que podríem anomenar "literatura estricta" -poesia, novel•la, assaig literari... El Noucentisme anirà encara una mica més lluny en les pretensions -ja que sobre les realitzacions hi hauria molt a dir-i aspirarà a la normalitat editorial culta plena i total, és a dir, també en l'àmbit de les publicacions de caràcter científic i especialitzat.En aquest desig de normalitat editorial i literària, que comparteixen modernistes i noucentistes, les traduccions ocupen un lloc destacat, lògicament.La primera obra de filosofia traduïda al català en aquesta època -almenys la primera de què tinc notícia-són els Pensaments, de Pascal, i l'editorial que s'encarrega, l'any 1904, de la seua publicació és la de "L'Avenç"."L'Avenç", propietat de Jaume Massó i Torrents i de Joaquim Casas Carbó, és la primera editorial catalana moderna i, alhora, el cau dels modernistes.En ella publiquen els seus llibres Joan Maragall i Ignasi Iglésias, entre d'altres.L'espai de catàleg destinat a la traducció és important: Whitman, Ibsen, Tolstoi... I, a dins d'aquest espai, la filosofia i el pensament estaran representats, a més de per Pascal, per obres de Littré, Emerson, Leopardi i La Rochefoucauld.Són uns volums prims, de format humil, Quaderns de filosofia i ciència, 34, 2004, pp.81-100.com tota la resta de la col•lecció "Biblioteca Popular", que arribaria als 172 títols.Poca cosa, en definitiva.Però és un inici i, per tant, gens menyspreable.Més pes filosòfic, podríem dir, té el projecte dut a terme per Pin i Soler en la seua "Biblioteca d'Humanistes".Del 1910 al 1921, Josep Pin i Soler traduí al català mitja dotzena de volums d'Erasme, Maquiavel, More i Vives.El Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, en mans dels noucentistes, també va començar per aquella època a traduir algun text filosòfic -de Vossler, per exemple-, però la publicació es realitzava per entregues: en cada número de la revista Quaderns d'Estudi se'n publicava un fragment.Diuen -i ací està la gràcia de l'afer-que Josep Pin i Soler, novel•lista de segon ordre, dramaturg fracassat, escriptor marginat i arraconat pels moviments literaris catalans de principis del segle XX -primer, pel modernisme i, després, pel noucentisme-, es capbussà en aquesta empresa, precisament, per combatre el noucentisme en el seu mateix terreny, és a dir, per disputar-los l'exclusiva de l'europeisme i el guardó de la cultura -de la Cultura, amb majúscula.I la hipòtesi no deixa de tenir un sòlid fonament.Jo, almenys, la trobe versemblant.Pin, per la seua desgraciada trajectòria intel•lectual, complia tots els requisits per a esdevenir un ressentit furiós.És un fet conegut, a més, que Pin i Soler va publicar, l'any 1913, en el Diario de Reus, una "Protesta contra les 'Normes ortogràfiques de l'IEC'" i mai no es va moure d'aquesta posició discrepant.La seua traducció del famós llibre de Maquiavel, per exemple, que realitzà uns anys més tard, es publicà amb el títol de Lo princep.I el mateix passa amb la resta de les seues traduccions dels humanistes: són versions a un català no normatiu, capriciós, vuitcentista, que, amb l'acceptació majoritària de les normes de Pompeu Fabra per part de la societat catalana, esdevingué il•legible l'endemà mateix de publicar-se.Si aquelles traduccions havien nascut d'una incoercible tossuderia, aquesta mateixa tossuderia les féu inoperatives, anacròniques, inexistents.S'ha de reconèixer que el Noucentisme, encapçalat per Eugeni d'Ors i utilitzant com a plataforma les institucions culturals creades per Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona, primer, i la Mancomunitat de Catalunya, després, introduí un canvi d'estil en la cultura catalana: introduí el rigor.Hi haurà també novetats pel que fa als títols i als autors traduïts i pel que fa a la manera de subministrar-los al públic.Estarem d'acord que Lo princep de Maquiavel o la Utopia de More, editades per Pin i Soler, o els Pensaments de Pascal i les Màximes de La Rochefoucauld, editades pels modernistes de "L'Avenç", són obres que poden interessar un lector mitjà amb interessos amplis i indefinits que no aspire a altra cosa que a passar una bona estona llegint i a fer-se una cultura literària bàsica.En canvi, "La filosofia d'Henri Poincaré", de L. Brunschvicg, o la traducció al català de les lliçons de Xavier Llorens i Barba, "segons les notes d'un deixeble", són ja obres que cauen fora d'aquests propòsits.Són obres adreçades a un públic lector especialitzat, disposat a suportar l'aridesa d'un text a condició que hi trobe el contingut conceptual satisfactori.Els noucentistes, doncs, introduïren en l'oferta editorial catalana l'estudi filosòfic àrid i acadèmic.A banda dels títols ja al•ludits, en podríem esmentar d'altres: "Positivisme i idealisme en la ciència del llenguatge", de Karl Vossler; "El sentiment de racionalitat", de William James, o "El meu credo pedagògic", de John Dewey (Ors tingué, durant un temps, la dèria del pragmatisme i això, naturalment, es reflectia en les publicacions que dirigia).Pel fet de tractar-se d'articles, i no de llibres, era lògic que es publicassen en revistes.Encara que, potser, la manera correcta de veure-ho és la inversa: pel fet de disposar només de revistes com a plataforma editorial, els noucentistes es veien obligats a
Author: Xavier Sierra Labrado
Language: Catalan
Subfield: Language and Linguistics
Field: Arts and Humanities
Domain: Social Sciences
Open Access status: green
OpenAlex ID: W95758052
